El llac dels cignes
- El llac dels cignes és el primer dels tres ballets que va escriure el compositor rus Piotr Ilich Txaikovski, a petició de l'Òpera de Moscou. Originalment es va estrenar en el Teatre Bolxoi de Moscou el 1877. En aquell moment no va ser molt acceptat però el 1895 es va reestrenar amb una nova coreografia, aquesta vegada de Marius Petipa, que va assolir un gran èxit en el Teatre Mariinski de Sant Petersburg.
En la festa dels vint-i-un anys d'en Sígfrid, la seva mare (la reina), li anuncia que ha preparat un ball per la nit anterior, en la qual ell haurà d'escollir esposa d'entre les que la reina li ha proposat. Tot renegat, ha d'aceptar, i quan es fa fosc els seus amics li proposen d'anar al bosc a caçar alguns cignes. Per la sorpresa d'en Sígfrid, uns cignes preciosos surten del llac, i enmig d'ells una dona-cigne preciosa. Al veure's, els dos s'enamoren, i es prometen amor etern. La dona-cigne, que es diu Odette, li explica que va ser encantada amb les seves companyes pel mag Rothbart i que seguiran sent cignes, excepte entre la mitjanit i l'albada. En Sígfrid li demana que vagi al ball la nit següent per demanar-li compromís.
A la nit següent, d'entre les donzelles apareix l'Odile (amb en Rothbart), que s'assembla moltíssim a l'Odette. En Sígfrid no dubta en que és l'Odette, i quan en Rothbart ofereix un ball entre aquests, en Sígfrid li demana la mà de la seva filla. Al fer Sígfrid el jurament, se sent un terrabastall de trons, la sala s'enfosqueix i els cortesans fugen atemorits. De lluny es veu la vertadera Odette. Sígfrid s'adona del seu error i corre desesperat al llac.
És de nit i a la ribera del llac les donzelles-cigne ballen entristides pel destí de la seva reina. Odette arriba plorant desconsolada i les seves amigues intenten calmar-la. Sígfrid no tarda en aparèixer descomposat per implorar-li el seu perdó; la busca entre els cignes i quan l'entreveu envoltada per les seves donzelles la pren tendrament de la mà i li jura amor infinit. Malauradament, Odette li anuncia a Sígfrid que ni tan sols el seu jurament de fidelitat la podrà salvar ja que Rothbart l'ha condemnat a morir si era traïda. Apareix llavors el mag, enfurismat, reclamant el retorn dels cignes. Sígfrid i Odette lluiten amb ell vencent-lo. Però és en va. L'encanteri no s'ha trencat i Odette està sentenciada a viure eternament com un cigne. Només la seva mort el podrà desfer. Així, Odette es tira al llac i Sígfrid, bojament enamorat d'ella, també s'hi enfonsa darrera. El sacrifici d'amor d'Odette i Sígfrid trenca el malefici i amb la sortida del sol els cignes recuperen la seva forma de donzella per sempre més. Sobre el llac apareixen els esperits d'Odette i Sígfrid que s'encaminen cap a una eterna felicitat.
Existeixen altres versions pel final de l'Acte Quart la més coneguda de les quals és el trencament de l'encanteri amb la mort de Rothbart. Així, Odette i Sígfrid poden viure junts.
La bella dorment
- La bella dorment és també una altra obra del compositor Txaikovski. Es va estrenar al teatre Mariinski de Sant Petersburg el 14 de gener de 1890, i està basat en el conte infantil homònim escrit per Charles Perrault l'any 1697.
ARGUMENT
Segons el conte, tres fades beneïran la filla del Rei, Aurora, amb virtuts, però una fada malvada, la Carabosse, fa caure sobre ella una maledicció que diu que es punxarà un dit i morirà. Afortunadament la tercera fada, la Lilac, que encara no havia regalat res a la petita Aurora, li fa l'obsequi de desfer l'encanteri, amb la qual cosa no morirà, sinó que es quedarà adormida durant 100 anys fins que un príncep la desperti amb un petó.
La cort celebra que l'Aurora, la filla del Rei, es casarà i quatre prínceps ballen amb ella i li regalen roses, però l'Aurora queda intrigada per una anciana que duu un objecte que li crida l'atenció: una filosa.
Com que ella mai no havia vist cosa igual perquè el seu pare havia amagat tots els objectes punxents tement que es complís la maledicció de la bruixota, l'Aurora en queda impressionada. Balla amb la filosa molt entusiasmada fins que es punxa i acava del·lirant.
La fada malèfica Carabosse es lleva la disfressa d'anciana i riu triomfant. En aquest instant la fada Lilac compleix la seva promesa i tota la cort cau adormida i allà hi creix un bosc per tal d'ocultar el regne adormit.
Han passat 100 anys i apareix un príncep caçant prop del bosc que va aixecar anys enrere Lilac. Avorrit de caçar, decideix anar-se'n quan, de sobte, se li apareix la fada Lilac i li mostra una imatge de l'Aurora.
Enamorat d'ella, decideix anar a buscar-la i la Lilac li indica el camí. Quan arriba al palau, desperta l'Aurora amb un petó, i els dos enamorats es casen.
A continuació, una recopilació de diversos fragments de La bella dorment, també del Ballet Imperial Rus.
El trencanous
- És la tercera obra de Tchaikovsky, estrenada el 6 de desembre de 1892 al Teatre Mariinski de Sant Petersburg, sota la direcció de Riccardo Drigo i amb la coreografia de
Durant la revetlla de Nadal, una nena anomenada Clara (en algunes versions és Maria, i Clara el nom de la seva nina) prepara el Nadal amb el seu germà, els pares i la resta de la família. Un padrí arriba i comença a repartir joguines i regals entre els presents, fins a acabar amb tres nines precioses, que ballen un solo cadascuna. La Clara se les mira embadalida, però cap és per a ella i, a sobre, és l'única que al final es queda sense res. Finalment, el padrí li diu que només té un trencanous de fusta amb forma de soldadet, però que no gosa donar-li perquè altres nens i nenes ja l'han rebutjat. Ella l'acepta i de fet li agrada molt, està tant contenta de tenir una joguina que no para d'imaginar jocs amb ella i li sembla un regal meravellós. Vist amb els ulls d'ella, sembla com si la joguina fos realment molt valuosa i fins i tot ara molts nens, alguns dels quals potser l'havien rebutjat, preferirien tenir-lo abans que el que els ha tocat. Ella es mostra tan il·lusionada que el seu germà té un atac d'enveja i de cop li trenca la joguina. És ja tard, la festa ha acabat i tots marxen a dormir. Només llavors sabem que el padrí va una mica més tard, que es pren la molèstia de reparar el soldadet. amb molta cura. La Clara, que no ho sap, està tan trista que no pot dormir i baixa a la sala, llavors veu com el soldadet i les altres joguines prenen vida i els ratolins viuen i actuen com a éssers humans. La Clara es troba amb el soldadet, que com les altres joguines ha pres mida humana, i connecten ràpidament. El primer acte acaba amb la parella ballant entre flocs de neu i fades.
Volant entre el món de les fades arriben al Regne dels Caramels, on els rep la reina fada de Sucre, el seu rei o cavaller i moltes llaminadures, que ballen succesivament per a presentar-se i festejar-los. Una nova escena mostra la Clara adormida sota l'arbre amb la seva joguina a la mà, tot havia estat un somni. Almenys la seva joguina està arreglada. A l'escena final la Clara visita el padrí a la seva botiga de joguines, per agrair-li que l'hagi reparada, i coneix el fill del seu misteriós padrí... que és idèntic a la forma humana del soldadet del somni. Hi ha coreografies diferents que acaben la història quan la Clara desperta o amb la parella marxant en trineu, sense que ella desperti. La història complerta, com passa amb el conte, té moltes versions, a les quals hi apareixen o no diversos personatges, danses i músiques.
A continuació, uns retalls del Ballet Imperial Rus, El trencanous.
Coppélia
- Coppélia és un ballet humorístic en dos actes estrenat a París en 1870, coreografiat per Arthur Saint-Leon a partir d'un llibret de Charles Nuitter i música de Léo Delibes. La història està ambientada en un entorn camperol, cosa que li permet incloure danses tradicionals europees
ARGUMENT
El ballet és un conte romàntic i còmic situat en un poblet centreuropeu a l'època contemporània de la seva estrena (finals del segle XIX). Allà hi viuen uns camperols, entre els quals es troben la jove Swanilda i el seu promés Franz, però també en Coppélius, un estrany artesà que es dedica a fer ninots autòmates i l'ambició del qual és crear una nina amb vida i dotada d'ànima. Un dia, en Franz tafaneja per la finestra de Coppélius i entreveu el que li sembla una noia molt bonica, però que en realitat es tracta de Coppélia, l'última creació a la qual treballa l'intrigant home.
Swanilda s'adona de la fascinació de Franz i, decidida a salvar el seu futur matrimoni, entra d'amagat dins del taller d'autòmates per evitar que es trobi amb la bella donzella. Més tard entra Franz, però és sorprés per Coppélius. L'inventor aprofita que l'home ha entrat sense que ningú ho sàpiga per a probar un nou experiment, robar-li l'ànima per a poder-la introduir en un autòmat. Així, li dóna un somnífer i prova uns encanteris per a transmetre l'ànima, i la nina a mida natural no només es mou sinó que sembla fins i tot d'aspecte més real. En realitat es tracta de Swanilda, que s'havia disfressat com a part de la trampa per a en Franz. La Swanilda trenca tots els autòmates, que percep com la font dels seus problemes, aconsegueix salvar el seu promés i tots dos fugen de la casa. El ballet acaba amb els festeigs al poble del casament de la Swanilda i el Franz.
En aquesta imatge, es pot observar la jove Swanilda interpretant una nina (la verdadera és al fons), i en Coppélius, l'estrany artesà que es dedica a crear ninots.
Giselle
En una vil·la camperola propera al riu Rin viu la dolça i bella Giselle, que viu amb tristesa el fet de no trobar l'home de la seva vida. Un dia però, quan està lamentant-se de que ningú no l'estima i de que potser no trobarà mai ningú, es creua amb un pobre paisà desconegut, en Loys, que la festeja i li promet el seu amor. Més tard, el caçador Hilarion també li proposa el seu amor, però Giselle el rebutja, ja que s'havia compromés prèviament amb Loys. Hilarion, furiós, decideix venjar-se de Loys, però ni ell ni la Gisele saben que en Loys en realitat és el duc Albrecht disfresat.
La història prosegueix a les festes que es fan a la vil·la amb motiu de la verema. Els camperols canten, ballen i expliquen rondalles i llegendes. Entre elles, la mare de la Giselle, per a que ella es porti bé, li explica que hi ha joves delicades que han mort en aquestes festes a causa dels excesos, i que la prova és que les pot veure en forma desperits blancs entre els arbres del bosc, les nits de lluna plena. La festa atrau el príncep de Curlandia i la seva filla Bathilde, que tornàven d'una cacera amb tot el seu sèquit -format per caçadors i nobles, i entre els quals es troba el duc Albrecht- i s'uneixen a la festa, a la qual són molt ben rebuts. Hilarion troba el duc Albrecht, el desenmascara i el repta a un duel per l'amor de Giselle, però el duc li respon que no cal, que només l'havia festejada per a distreure's i que l'Hilarion ja se la pot quedar si vol, que ell estima i està promès amb Bathilde. La Giselle, enamorada i rebutjada, rep un cop psíquic tan fort que comença a delirar i actuar presa de bogeria, sense que ningú sàpiga consolar-la. El primer acte acaba amb el despit de Giselle, travesant-se amb l'espasa del duc Albrecht, que es queda sorprès i impressionat.
El segon acte ocorre al bosc a la nit, prop de la tomba de Giselle. Hi ha lluna plena i Myrtha, reina dels esperits de les noies mortes a les festes de la verema, acull la Giselle i li presenta a les seves noves companyes i amigues. Juntes ballen fins que uns passos les espanten, és el duc Albrecht que s'ha acostat a posar flors a la tomba de la Giselle, ara que finalment, massa tard, s'adona que sí que l'estimava. L'esperit de la Giselle el reconeix i se li acosta una mica, sense saber ben bé com ha d'actuar, al duc li sembla veure un raig de llum blanca, i potser reconéixer la imatge de la Giselle, però no pot ser. Se li acosta una mica i ella fuig, però no gaire lluny. Ell torna a acostar-se, però mai no aconsegueix fer-ho prou com per a poder-la tocar o parlar-li, i així s'allunyen.
Els altres esperits descobreixen Hilarion, que havia estat present, però amagat, des del començament, i, un cop perduda la por inicial, considerant-lo culpable de la mort de Giselle, el rodegen i ataquen fins que ell mor de bogeria en un ball del qual no es pot aturar. Després es dirigeixen al duc, que segons elles mereix la mateixa sort, però la Giselle també ha tornat i a ella li fa pena que ell mori. Demana a Myrtha que el perdoni, però la reina no està d'acord. La Giselle sosté el duc per a intentar que mori d'esgotament sense poder parar de ballar, i amb gran esforç, aconsegueix que resti viu fins l'alba, moment en que els esperits han de marxar. I ella també.
Aquest vídeo mostra la dança entre Giselle i en Loys (duc d'Abrecht), en una representació del Royal ballet en el 2006.
Aquest ballet narra el capítol dinou de la segona part de Don Quixot de La Manxa de Miguel de Cervantes.
El Quixot cavalca amb el seu escuder Sancho Panza per un camí al mig del camp quan es troba uns homes que fan el mateix camí, als quals es presenta i els explica qui és i què fa. Entre els homes hi ha dos camperols que se'l creuen al peu de la lletra, i dos estudiants, que poc a poc comencena a donar-se compte que en Quixot està desequilibrat, tot i que el respecten i admiren igualment. Els homes el conviden a un casament entre el pagès més ric del poble i una de les belles joves de la comarca i pel camí li conten la seva història: el veí d'ella estava bojament enamorat, i ja des de petits la bella Quitèria i el Basili festejàven, però el pare de la Quitèria la fèia casar amb el ric Camacho, que a més del més ric de la comarca era jove, fort, cantava bé, ballava la dansa de les espases i era fint i tot bo en esports i en esgrima. Al Quixot li agrada Camacho només per que sap que és bo amb l'espasa mentre que Sancho s'identifica amb Basili, i pensa que la noia ha de casar-se amb el noi que estima encara que no tingui tants diners. Un estudiant recorda l'estat lamentable de tristor i bojeria en el qual es troba ara en Basili, i apunta que la seva reacció durant el casament és l'event més esperat a la vil·la, més que la festa en si mateixa. La conversa continua, i els estudiants acaben discutint sobre la importància o no de ser bo amb l'espasa, fins al punt en què s'enfronten en duel, al qual el Quixot fa de jutge. Lluiten però cap dels dos mor, i de fet acaben més amics que abans. Arriben de nit al poble, on ja es respira aire de festa i alegria.
L'endemà al matí es celebra el casament amb una festa plena de música i dansa. Els nuvis apareixen vestits com prínceps, i de sobte apareix també en Basili amb una espasa, que interposa entre els dos nuvis i es mata atravessant-se-la. Basili, moribund, demana la mà de Quitèria, com esposa, abans d'acabar de morir. Quixot argumenta que, pels segons que li queden de vida, i ja que s'ha mostrat tan valent, en Camacho podria deixar-li que mori casant-se amb la Quitèria, i que tot seguit es podria casar ell amb la vídua, que donades les circumstàncies tant és soltera que vídua. Ell accepta i ella es casa amb Basili, que ha aguantat molt bé durant tota la discussió. Quan el cura els dóna la benedicció, el Basili es posa de peus d'un salt, havia simulat que es matava per a poder casar-se amb la noia. Tots es senten enganyats però ella confirma el seu desig, i que s'ha casat amb ell perquè l'estima. Camacho, agraviat en el seu orgull, desenvaina l'espasa amb els seus homes, mentre que d'altres ho fan per Basili, estàven a punt de matar-se entre tots quan en Quixot posa pau, i convenç en Camacho que el pobre Basili no té res, que ja li pot deixar tenir aquella dona. Camacho, per mostrar la seva cavallerositat, els regala els festejos, però a la festa només es queden els rics: Basili, Quitèria i els camperols marxen per orgull a celebrar-lo a casa d'ells, mentre que el Quixot i Sancho continuen el seu camí.
Aquí teniu diversos fragments de Don Quixot, per Ballet Imperial Rus.
Giselle
- Giselle és un ballet en dos actes estrenat a París en 1841, coreografiat per Jules Perrot i Jean Coralli, amb música d'Adolphe Adam i llibret de Théophile Gautier i Jules-Henri Vernoy. D'estil romàntic, està ambientada en un entorn camperol a Alemanya a l'època medieval.
En una vil·la camperola propera al riu Rin viu la dolça i bella Giselle, que viu amb tristesa el fet de no trobar l'home de la seva vida. Un dia però, quan està lamentant-se de que ningú no l'estima i de que potser no trobarà mai ningú, es creua amb un pobre paisà desconegut, en Loys, que la festeja i li promet el seu amor. Més tard, el caçador Hilarion també li proposa el seu amor, però Giselle el rebutja, ja que s'havia compromés prèviament amb Loys. Hilarion, furiós, decideix venjar-se de Loys, però ni ell ni la Gisele saben que en Loys en realitat és el duc Albrecht disfresat.
La història prosegueix a les festes que es fan a la vil·la amb motiu de la verema. Els camperols canten, ballen i expliquen rondalles i llegendes. Entre elles, la mare de la Giselle, per a que ella es porti bé, li explica que hi ha joves delicades que han mort en aquestes festes a causa dels excesos, i que la prova és que les pot veure en forma desperits blancs entre els arbres del bosc, les nits de lluna plena. La festa atrau el príncep de Curlandia i la seva filla Bathilde, que tornàven d'una cacera amb tot el seu sèquit -format per caçadors i nobles, i entre els quals es troba el duc Albrecht- i s'uneixen a la festa, a la qual són molt ben rebuts. Hilarion troba el duc Albrecht, el desenmascara i el repta a un duel per l'amor de Giselle, però el duc li respon que no cal, que només l'havia festejada per a distreure's i que l'Hilarion ja se la pot quedar si vol, que ell estima i està promès amb Bathilde. La Giselle, enamorada i rebutjada, rep un cop psíquic tan fort que comença a delirar i actuar presa de bogeria, sense que ningú sàpiga consolar-la. El primer acte acaba amb el despit de Giselle, travesant-se amb l'espasa del duc Albrecht, que es queda sorprès i impressionat.
El segon acte ocorre al bosc a la nit, prop de la tomba de Giselle. Hi ha lluna plena i Myrtha, reina dels esperits de les noies mortes a les festes de la verema, acull la Giselle i li presenta a les seves noves companyes i amigues. Juntes ballen fins que uns passos les espanten, és el duc Albrecht que s'ha acostat a posar flors a la tomba de la Giselle, ara que finalment, massa tard, s'adona que sí que l'estimava. L'esperit de la Giselle el reconeix i se li acosta una mica, sense saber ben bé com ha d'actuar, al duc li sembla veure un raig de llum blanca, i potser reconéixer la imatge de la Giselle, però no pot ser. Se li acosta una mica i ella fuig, però no gaire lluny. Ell torna a acostar-se, però mai no aconsegueix fer-ho prou com per a poder-la tocar o parlar-li, i així s'allunyen.
Els altres esperits descobreixen Hilarion, que havia estat present, però amagat, des del començament, i, un cop perduda la por inicial, considerant-lo culpable de la mort de Giselle, el rodegen i ataquen fins que ell mor de bogeria en un ball del qual no es pot aturar. Després es dirigeixen al duc, que segons elles mereix la mateixa sort, però la Giselle també ha tornat i a ella li fa pena que ell mori. Demana a Myrtha que el perdoni, però la reina no està d'acord. La Giselle sosté el duc per a intentar que mori d'esgotament sense poder parar de ballar, i amb gran esforç, aconsegueix que resti viu fins l'alba, moment en que els esperits han de marxar. I ella també.
Aquest vídeo mostra la dança entre Giselle i en Loys (duc d'Abrecht), en una representació del Royal ballet en el 2006.
Don Quixot
- Don Quixot és un ballet en quatre actes i vuit escenes, coreografiat per Marius Petipa i amb música de Ludwig Minkus, que es va estrenar al Teatre Imperial de Bolxoi de Moscou en 1869. Dos anys després, Petipa i Minkus van presentar al Bolxoi de Sant Petersburg una versió allargada d'aquesta obra, especialment concebuda pel Ballet Imperial Rus.
Aquest ballet narra el capítol dinou de la segona part de Don Quixot de La Manxa de Miguel de Cervantes.
El Quixot cavalca amb el seu escuder Sancho Panza per un camí al mig del camp quan es troba uns homes que fan el mateix camí, als quals es presenta i els explica qui és i què fa. Entre els homes hi ha dos camperols que se'l creuen al peu de la lletra, i dos estudiants, que poc a poc comencena a donar-se compte que en Quixot està desequilibrat, tot i que el respecten i admiren igualment. Els homes el conviden a un casament entre el pagès més ric del poble i una de les belles joves de la comarca i pel camí li conten la seva història: el veí d'ella estava bojament enamorat, i ja des de petits la bella Quitèria i el Basili festejàven, però el pare de la Quitèria la fèia casar amb el ric Camacho, que a més del més ric de la comarca era jove, fort, cantava bé, ballava la dansa de les espases i era fint i tot bo en esports i en esgrima. Al Quixot li agrada Camacho només per que sap que és bo amb l'espasa mentre que Sancho s'identifica amb Basili, i pensa que la noia ha de casar-se amb el noi que estima encara que no tingui tants diners. Un estudiant recorda l'estat lamentable de tristor i bojeria en el qual es troba ara en Basili, i apunta que la seva reacció durant el casament és l'event més esperat a la vil·la, més que la festa en si mateixa. La conversa continua, i els estudiants acaben discutint sobre la importància o no de ser bo amb l'espasa, fins al punt en què s'enfronten en duel, al qual el Quixot fa de jutge. Lluiten però cap dels dos mor, i de fet acaben més amics que abans. Arriben de nit al poble, on ja es respira aire de festa i alegria.
L'endemà al matí es celebra el casament amb una festa plena de música i dansa. Els nuvis apareixen vestits com prínceps, i de sobte apareix també en Basili amb una espasa, que interposa entre els dos nuvis i es mata atravessant-se-la. Basili, moribund, demana la mà de Quitèria, com esposa, abans d'acabar de morir. Quixot argumenta que, pels segons que li queden de vida, i ja que s'ha mostrat tan valent, en Camacho podria deixar-li que mori casant-se amb la Quitèria, i que tot seguit es podria casar ell amb la vídua, que donades les circumstàncies tant és soltera que vídua. Ell accepta i ella es casa amb Basili, que ha aguantat molt bé durant tota la discussió. Quan el cura els dóna la benedicció, el Basili es posa de peus d'un salt, havia simulat que es matava per a poder casar-se amb la noia. Tots es senten enganyats però ella confirma el seu desig, i que s'ha casat amb ell perquè l'estima. Camacho, agraviat en el seu orgull, desenvaina l'espasa amb els seus homes, mentre que d'altres ho fan per Basili, estàven a punt de matar-se entre tots quan en Quixot posa pau, i convenç en Camacho que el pobre Basili no té res, que ja li pot deixar tenir aquella dona. Camacho, per mostrar la seva cavallerositat, els regala els festejos, però a la festa només es queden els rics: Basili, Quitèria i els camperols marxen per orgull a celebrar-lo a casa d'ells, mentre que el Quixot i Sancho continuen el seu camí.
Aquí teniu diversos fragments de Don Quixot, per Ballet Imperial Rus.
